No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cer, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

De Llibre d'exilis (OC 2, p.24)

Aquest és el poema d'Estellés que vaig llegir l'altre dia a la classe de valencià.
És un poema amb un clar significat patriòtic amb algun toc eròtic, però parla de la seva pàtria d'una manera prohibida o clandestina, igual com si es vegera amb una amant.

Però perquè tracta així la seva terra?
En la meua opinió, com que el poema és de l'època franquista, la censura i el silenci eren plat principal i més cap a pensaments nacionalistes com el d'Estellés. Per això estimava la seva pàtria en silenci i tampoc deia el seu nom.