dimecres, 18 de març del 2015

Vint anys de vacances

No hi ha res com estimar una terra, i amb ella, la seua gent, la cultura, la llengua, la història...
Uns punts clau que no respecten la majoria dels nostres representants, el que podem vore quan els polítics que no estimen la terra consideren que aquest any no hi hauràn homenatges a l'Ovidi Montllor a propòsit del 20é aniversari de la seva mort.
Tot açò, pel simple fet de dir que ell era catalanista, que la seva terra era el País Valencià, la seva bandera la quatribarrada i la seva llengua, el català.
De manera que estic com Juli, indignat. Indignat perque són justament la gent que parla de catalanistes els que ofrenen a Espanya, porten la rojaigualada a l'igual que la blavera i quasi be tots o una gran majoria parlen el castellà com a primera llengua.

Què ens passa valencians?

Bo, ho deixe ací, perquè m'estic posant negre.
Per a acabar us deixe unes cançons per a que qui no conega aquest gran cantautor, l'escolte i s'enamore de la música, tot i així posant el meu granet de sorra i fent un petit homenatge a Ovidi.



 









dimarts, 10 de març del 2015

Res del que m'esperava

Aquest diumenge passat, vaig anar una altra vegada al cinema, però no vaig anar al cineclub.
Vam decidir d'anar a veure "El francotirador". Una nova pel·lícula de Clint Eastwood, però que no tenia res que veure amb les anteriors del mateix director.
Aquest film plantejava com a tema la guerra d'Irak, però, clar està, des de la visió patriòtica i defensiva dels EUA.
Personalment, a pesar de les bones crítiques i les quantioses nominacions a premis, em va paréixer una entre tantes. Una pel·lícula bèl·lica americana, de les que estic cansat de vore, on està per damunt de tot defendre la gloriosa pàtria americana i matar tots els "terroristes" o infidels que no la respecten.

Ací teniu la meua crítica i el tràiler per si us ajuda a decidir-se per la cartellera.


diumenge, 8 de març del 2015

No puc dir el teu nom


No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cer, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

De Llibre d'exilis (OC 2, p.24)

Aquest és el poema d'Estellés que vaig llegir l'altre dia a la classe de valencià.
És un poema amb un clar significat patriòtic amb algun toc eròtic, però parla de la seva pàtria d'una manera prohibida o clandestina, igual com si es vegera amb una amant.

Però perquè tracta així la seva terra?
En la meua opinió, com que el poema és de l'època franquista, la censura i el silenci eren plat principal i més cap a pensaments nacionalistes com el d'Estellés. Per això estimava la seva pàtria en silenci i tampoc deia el seu nom.