dimecres, 18 de març de 2015

Vint anys de vacances

No hi ha res com estimar una terra, i amb ella, la seua gent, la cultura, la llengua, la història...
Uns punts clau que no respecten la majoria dels nostres representants, el que podem vore quan els polítics que no estimen la terra consideren que aquest any no hi hauràn homenatges a l'Ovidi Montllor a propòsit del 20é aniversari de la seva mort.
Tot açò, pel simple fet de dir que ell era catalanista, que la seva terra era el País Valencià, la seva bandera la quatribarrada i la seva llengua, el català.
De manera que estic com Juli, indignat. Indignat perque són justament la gent que parla de catalanistes els que ofrenen a Espanya, porten la rojaigualada a l'igual que la blavera i quasi be tots o una gran majoria parlen el castellà com a primera llengua.

Què ens passa valencians?

Bo, ho deixe ací, perquè m'estic posant negre.
Per a acabar us deixe unes cançons per a que qui no conega aquest gran cantautor, l'escolte i s'enamore de la música, tot i així posant el meu granet de sorra i fent un petit homenatge a Ovidi.



 









dimarts, 10 de març de 2015

Res del que m'esperava

Aquest diumenge passat, vaig anar una altra vegada al cinema, però no vaig anar al cineclub.
Vam decidir d'anar a veure "El francotirador". Una nova pel·lícula de Clint Eastwood, però que no tenia res que veure amb les anteriors del mateix director.
Aquest film plantejava com a tema la guerra d'Irak, però, clar està, des de la visió patriòtica i defensiva dels EUA.
Personalment, a pesar de les bones crítiques i les quantioses nominacions a premis, em va paréixer una entre tantes. Una pel·lícula bèl·lica americana, de les que estic cansat de vore, on està per damunt de tot defendre la gloriosa pàtria americana i matar tots els "terroristes" o infidels que no la respecten.

Ací teniu la meua crítica i el tràiler per si us ajuda a decidir-se per la cartellera.


diumenge, 8 de març de 2015

No puc dir el teu nom


No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cer, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

De Llibre d'exilis (OC 2, p.24)

Aquest és el poema d'Estellés que vaig llegir l'altre dia a la classe de valencià.
És un poema amb un clar significat patriòtic amb algun toc eròtic, però parla de la seva pàtria d'una manera prohibida o clandestina, igual com si es vegera amb una amant.

Però perquè tracta així la seva terra?
En la meua opinió, com que el poema és de l'època franquista, la censura i el silenci eren plat principal i més cap a pensaments nacionalistes com el d'Estellés. Per això estimava la seva pàtria en silenci i tampoc deia el seu nom.



dimecres, 18 de febrer de 2015

La massacre de València

L'altre dia, navegant per Youtube, em vaig trobar amb un video on vaig aclarir moltes preguntes que sovint em questionava quan mirava els símbols, estendarts i de més de la meua terra.
Vaig resoldre com és que el blaverisme i la dreta està tan arrelada al meu país. Fins i tot vaig saber sobre La batalla de València, que fins aleshores (per desgràcia) no havia sentit parlar-ne.

Ací el podeu vore, és un video amb trossos del documental "del roig al blau", que va ser un documental molt important sobre aquest tema en concret.


dilluns, 9 de febrer de 2015

Rastres de sàndal

El diumenge passat vaig anar una vegada més al cineclub d'Ontinyent. Aquesta vegada vaig vore la pel·lícula "Rastres de sàndal", un film català dirigit per Maria Ripoll on els escenaris són la Índia i Barcelona.
La pel·lícula conta la història de Mina, una jove adolescent òrfena, a qui van separar a la força de la seua germana Sita temps després de que sa mare morira al part. La Mina es converteix en una actriu molt famosa de Bollywood, i després d'estar buscant la seua germana durant tota una vida, descobreix que va ser adoptada per una família barcelonenca, i ara viatja a Catalunya per a troba-se amb ella.

Personalment, em va parèixer una pel·lícula amb un guió un poc fluix, però això es cosa de gustos.








diumenge, 8 de febrer de 2015

I si demà no tornara (Obrint Pas)

Fa uns dies, una cançó va voltant els meus pensaments i eriçant-me la pell, i hui l'he volguda compartir amb vosaltres.
La cançó es diu "I si demà no tornara" d'Obrint Pas, de l'àlbum Coratge. Aquesta, parla sobre l'exili republicà i l'últim front de la Guerra Civil espanyola, els maquis.
Prompte, espere llegir "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré, que és un llibre que tracta tot el tema dels maquis i la consolidació del règim franquista.

Ací us deixe la cançó i la lletra per a que la disfruteu amb mi.






La por em desvetla
a les nits sense dormir
i sent el vell revòlver
que descansa sobre el pit
en aquest bosc humit
els silenci és l'enemic
a trenc d'alba partim
seguint les llums del matí

Travessem l'aurora
entre els cingles del massís
en aquestes muntanyes
sobreviure és resistir
hem canviat mil cops de nom
però tots sabem qui som
guerrillers supervivents
combatents de l'últim front

Unes flames roges
cremen el nostre horitzó
la casa on dormirem
és un esquelet de foc
han matat el masover
ens solia refugiar
anit em va somriure
quan ens vam acomiadar

La lluna ens recorda
que som com estels errants
ombres d'una guerra
perduda en sendes de fang
i quan la foscor em venç
acaricie en soledat
un record en blanc i negre
el motiu del meu combat

I si demà no tornara
al lloc on et vaig deixar
vull que recordes que un dia
joves com nosaltres vam marxar a lluitar
armats d'amor i coratge
i un clavell roig amagat
combatrem fins l'últim dia
sota bandera de la llibertat

dimecres, 21 de gener de 2015

Winter sleep (somni d'hivern)

Fa dos setmanes, he agafat el costum d’anar al cine els diumenges amb mon pare.
Anem al cineclub Utiye, i ací, les pel·lícules no són comercials, són pel·lícules d’autor, les quals em resulten més interessants, més sinceres. A més a més són en versió original i subtitolades al castellà o al català.
La setmana passada vaig veure: Winter sleep (somni d’hivern). Un film turc de Nuri Bilge Ceylan. Aquesta, em va impressionar molt, encara que no hi haguera acció. Vaig poder sentir el meu cos a les vides dels personatges i als paisatges tan diferents als nostres, l’Anatòlia turca.
La pel·lícula durava sobre tres hores. Tres hores de diàlegs, que algún podia durar vint-i-cinc minuts seguits a la mateixa escena.
El més impactant de Winter sleep per a mi van ser els espais on ocorrien els fets, tots nevats, espais aïllats de la societat, i com he dit, tan diferents als que estem acostumats a veure.


Us convide a que m’acompanyeu en la pròxima pel·lícula del diumenge, estic segur que us encantarà tant com a mi.
Ací us deixe el trailer de Winter sleep. Sent que estiga subtitolat al castellà.